20 de març 2013

Com es poden explicar certes coses?


Com es poden explicar certes  coses?
A la vida hi ha experiències  que no es recorden com simples anècdotes, sinó que queden gravades en aquell racó del cervell reservat a fets especialíssims.
Intentar explicar les sensacions viscudes en aquests singulars moments de vegades és difícil i més encara que la persona que t’escolta ho entengui. Córrer una marató és una d’elles.


Una marató comença quan et compromets amb un grup d’amics per fer-ne una. És una aventura que dura mesos; temps durant el qual passen moltes coses: evoluciones físicament, de vegades et trobes fantàstic, d’altres estàs enfonsat o lesionat, canvies hàbits de vida, consolides amistats, deixa d’importar-te córrer amb fred o sota la pluja, mentalment et tornes més dur.
Quan una persona llunyana a aquest entorn veu a algú córrer per la nit, sol, i amb un fred que pela, segur que el primer que pensa és: a on va aquest boig? I la pregunta que em faig és: Cóm expliques a aquesta persona que mai ha corregut, el que sents i per què ho fas?


El dolor i el cansament quan es porten al límit, i quan dic al límit, és això; no hi ha una altra frontera, és el màxim. Però també el treball, la humilitat, la perseverança, el coratge i la convicció. Això és el que es necessita per a fer una marató. Crec que corrent, ens convertim en millors persones.
Com explicar a una persona que és el que has sentit quan t’ha sorprès el mur. Però no aquell mur baix que amb més o menys dificultats l’has pogut superar, sinó aquell mur enorme que te’l trobes de sobte i t’hi dones de cara amb força. Si no ho ha viscut, no es pot. Crec que és el més semblant a l’experiència d’estar a les portes de la mort.


L’ambient als carrers es podria descriure com una fusió entre corredors i públic. Uns oferint amb els seu esforç i la seva qualitat un espectacle esportiu ple d’anècdotes i imatges singulars; els altres donant caliu, ànims i força, tan necessària per acabar, i que tot plegat es converteixi en un esdeveniment èpic.
Pels indecisos i escèptics; creieu-me, val la pena.


Amb el Lluc Buscà, Javi Fernández, Paco Santacana, Mónica Lozano, Fran Martínez, Manuel del Rosal, Sergio Olivas, Jordi Molina, Pedro Díaz, Salvador Brunet, Sergi Alujas, Dani Hernández, Jordi Garrido i també amb els que s’han quedat pel camí: Joan Casadesús, Lluís Aranda i Emilio Lorenzo; amb tots ells, quan correm, no sabem ben bé perquè ho fem, però sí el que sentim i neix una complicitat que enforteix les relacions.
Gràcies a tots per fer-me sentir tan a prop vostre.
Julio Laffaure.

















3 comentaris:

  1. No m'esperaba aquest tipo de crònica, amb tot el meu respecte eh! Acostumat només a escoltar i valorar tansols que marques, i creume m'has sorprés molt i gratament. Així que enhorabona i gràcies. Crec que has estat encertadissim en la teva descripció i definició d'aquesta experiência que ens deixa per sobre de qualsevol prova,distància o marca, uns sentiments i emocions, tot i que sé que és la finalitat de molta part de la teva feina. I felicitarte tot i no acabar content segur esportivament, però personalment segur que sí per la teva gran feina amb uns quants dels que diumenge havien allà. Una abraçada i fins la propera.

    ResponElimina
  2. Bona nit,

    Ha estat una de les millors experiències que he viscut darrerament. L' emoció i satisfacció que sents durant la cursa i, sobre tot, a l'arribar a meta això no té paraules...s'ha de viure. A mi m'ha ajudat a guanyar confiança i a tornar a creure que tot el que un es proposi amb esforç e il-lusió, i el recolzament dels qui t'estiman, s'aconsegueix.
    Moltes gràcies a tots, a tu Julio per els entrenaments i consells, als de l'equip i, en especial a Jaume (incondicional seguidor) i familia..
    Un petonàs i noies animeu-vos l'any vinent!!!

    ResponElimina
  3. Bona nit,

    Ha estat una de les millors experiències que he viscut darrerament. L' emoció i satisfacció que sents durant la cursa i, sobre tot, a l'arribar a meta això no té paraules...s'ha de viure. A mi m'ha ajudat a guanyar confiança i a tornar a creure que tot el que un es proposi amb esforç e il-lusió, i el recolzament dels qui t'estiman, s'aconsegueix.
    Moltes gràcies a tots, a tu Julio per els entrenaments i consells, als de l'equip i, en especial a Jaume (incondicional seguidor) i familia..
    Un petonàs i noies animeu-vos l'any vinent!!!

    ResponElimina